Al pè dels Pirenèus, la bastida de Mirapeis sembla presa dins un autre temps. Lo plan geometric eretat de l’Edat Mejana, los ostals a colondrats penjats sus d’arcadas, las vòutas ombradas… tot respira una doçor de viure patinada pels sègles.
Es dins aqueste decòr d’istòria e amb l’ajuda de mas dotze annadas viscudas a Mirapeis, qu’ai menat un entreten jornalistic amb Carina, 42 ans, infirmièra liberala, que coneissi. Ai tornat formular sas paraulas pr’amor de mon viscut dins lo luòc.
Qué t’a menada a t’installar a Mirapeis ?
Soi originària d’un vilatge pròche, mas m’a totjorn agradat Mirapeis. Mainatge, veniái al mercat del diluns amb mos paires. Èra ja un eveniment : los taulièrs de formatges, los teissuts colorats, las sentors de mèl e de pan caud jols cobèrts… Es una vila que respira la convivialitat.
Trabalhas fòrça a domicili : qué te dison los Mirepissencs ?
Ne parlan amb glòria, e mai se la vida es pas totjorn aisida. Fòrça de pacients son vièlhs e an conegut Mirapeis abans la restauracion del centre. Me contan las fièiras en ligam amb lo mond païsan, e que la catedrala Sant-Maurice es de longa daissada lo centre espiritual e social d’a l’entorn.
Se ditz sovent que Mirapeis viu al ritme de las sasons. Es ton sentit ?
Òc, tot plen. L’estiu, la vila se transforma : las terrassas desbordan, los toristas flandrinejan sus la plaça dels Cobèrts, ont los artesans expausan. I a una efervescéncia gaujosa. E puèi, a la davalada, tot ralentís. Aquesta alternança fa partida de l’identitat de Mirapeis.
Evocas lo patrimòni. Qué le rend unenc ?
Primièr, la plaça centrala, de segur. Las arcadas de fusta del sègle XIV son excepcionalas. Puèi, i a la pòrta d’Aval, vestigi dels barris medievals, e lo pont sus l’Èrs, que religa la bastida a la campanha a l’entorn.
As observat de cambiaments al fial de las annadas ?
Òc. I a un vintenat d’annadas, Mirapeis a conegut una ondada d’installacion d’anglés, sedusits per la bèutat de la vila e los vièlhs ostals a renovar. D’unes son demorats, d’autres son tornats partir aprèp la crisi de 2008. Mantunas botigas an barradas. Los loguièrs aumentan l’estiu e baissan en ivèrn, es pas simple.
E cossi vives aquò, coma infirmièra ?
Vesi fòrça de solitud, sustot en çò de las personas annadidas. D’unes vivon dins d’ostals medievals plens de calpre, mas mal isolats, e freds l’ivèrn. Se se’n maina pas quand se ven en torista. Es tanben aquò, la realitat del patrimòni : lo cal entreténer, l’adaptar sens lo desnaturar.
Qué desiras per l’avenidor de la vila ?
Que demòra viva, sustot. M’agradariá que los joves i pòscan trabalhar, que lo torisme siá mai durable. Benlèu que se poiriá desvolopar de circuits patrimonials o de talhièrs a l’entorn dels mestièrs vielhs.
Jols cobèrts de Mirapeis, la votz de Carina ressona coma la d’una generacion enrasigada dins un territòri a l’equilibri entre passat e avenidor.
Haidi D’Hulst
Amb l’ajuda de Sandrà Bernard
Laisser un commentaire